Sovint a consulta ens trobem amb persones que actuen bàsicament de dues formes.
- D’una banda trobem individus que es defineixen com a sincers “jo dic el que penso i a qui no li agradi que s’aguanti” i declaren que “a la gent no li agraden les persones sinceres”. Això seria el que anomenem comportament agressiu.
- D’una altra hi ha moltes persones que no acostumen a dir el què pensen per “por a que els altres s’enfadin”, perquè “és una tonteria” o bé perquè “els hi és igual”. En aquest cas parlem de comportament passiu.
En tots dos casos no estem actuant de la millor forma possible. Veurem a continuació el perquè.
- En el primer cas d’una banda ho estem fent bé perquè estem dient les coses, el que sentim, pensem o necessitem però en canvi no estem tenint en compte els sentiments dels altres o com els podem fer sentir. Veiem un exemple, la Paula té una amiga, la Cristina, que s’ha comprat un vestit nou, i aquesta li pregunta a la Paula què li sembla. La Paula, que és molt sincera, li diu que com s’ha comprat això?, que no li agrada gens i que va molt malament vestida. Això fa que la Cristina es senti malament. En canvi la Paula li podia haver dit que li agradava més un vestit del tipus al que portava el dia anterior ja que li està millor i potser aquest no l’afavoreix. En la segona situació estem sent sincers, la Cristina sabrà que a la Paula no li agrada el vestit i li aconsella altra alternativa i ella podrà escollir si canviar-lo o no, però no es sentirà malament com en el cas anterior.
- Veiem ara un exemple de la forma d’actuar passiva. Al Lluís tot sempre li està bé. Ahir a la feina l’encarregat el va esbroncar per un tema on ell no era el responsable, però va callar i va acceptar l’enfado de l’altre per por a que empitjorés la situació o l’acomiadessin. Avui ha quedat amb un amic per fer un cafè i a última hora quan ell estava esperant al bar aquest li ha enviat un missatge dient-li que no venia perquè estava cansat. El Lluís, com sempre no diu res i marxa cap a casa seva tot i que pensa que el seu amic li podia haver dit abans ja que ell ha hagut de córrer per veure’s. Finalment el Lluís ha quedat amb la seva parella per sopar, aquesta l’ha trucat a mitja tarda dient-li que va molt justa i que si no li fa res a ell queden quinze minuts més tard per assegurar-se que estarà preparada a l’hora i no el farà esperar. Però el Lluís explota i li diu cridant que està fart i que li està prenent el pèl. La seva parella no entén res i es molesta amb el Lluís perquè no entén perquè l’escridassa i li diu tot això. El Lluís després es sent culpable, d’una banda perquè ha cridat a la seva parella i s’ha enfadat sense motiu amb ella i de l’altra perquè ha confirmat les seves sospites “si dic el que penso i mostro els meus sentiments la gent s’enfada”. Si en aquest cas, el Lluis anés dient el que pensa a cada persona probablement no hauria arribat a estellar amb la seva parella.
Aquí és on entra en joc l’assertivitat. L’assertivitat és la forma de comportar-nos i relacionar-nos amb l’ambient de forma que expressem els nostres sentiments i pensaments, donem la nostra opinió, demanem el que necessitem i posem límits sense faltar el respecte als demés.
Aquesta capacitat es pot entrenar de forma molt senzilla i el que és millor, un cop l’adquirim les persones guanyem en seguretat i confiança en nosaltres mateixos i gestionem millor les situacions quotidianes amb les persones del nostre entorn. Una vegada es comença a posar en pràctica veiem que les persones que ens envolten acostumen a respondre millor del que esperem. A més, ajudarem als altres a conèixe’ns millor. Però aquesta és una altra qüestió que ja tractarem en un altre moment.
Us sentiu identificats amb algun dels casos anteriors? Doncs animeu-vos perquè hi ha una solució per sentir-vos millor i ser capaços de posar límits i expressar-vos.
Ana B. García Rocha
Llda. en Psicologia i gerent del Centre Psicològic MiR
Num. Col. 17.025
